EL DRET
A LA VIDA DELS QUE PENSEN DIFERENT
Per Wenceslao Calvo
Pastor a Madrid,
Llicenciat en Teologia i conferenciant
INTRODUCCIÓ
Estic plenament d’acord
amb l’exposició d’Higini Cortès sobre el dret a la vida, però en la meva resposta voldria fer una reflexió sobre un
aspecte d’aquest dret, que avui és de singular protagonisme. Em refereixo al
fenomen terrorista que, sota la bandera del nacionalisme i per aconseguir el
seu fi, considera justificable l’ús de la violència fins a l’eliminació física
de l’adversari.
Sóc conscient que la bioètica
té a veure amb l’actitud vers la vida en la seva i última etapa,
principalment en els aspectes relacionats amb els avanços de la ciència i la
tecnologia; tot i així el títol de la ponència d’Higini, “El dret a la vida”, també pot donar peu a una meditació sobre els
aspectes històrics i morals que el que el fenomen citat ens planteja.
El títol de la meva
resposta, “El dret a la vida dels que
pensen diferent”, sembla una veritat tan evident que no cal ni tant sols
plantejar-la, però és cert que actualment a Euskadi n’hi ha que creuen, i ho
practiquen, que els que pensen d’una manera diferent no tenen dret a la vida.
PARLEM ARA DE LES ESPANYES
Des del 1492 i fins i
tot des d’abans, llevat d’uns curts períodes de temps, dels quals el que ara
vivim és el més llarg, no hi ha hagut
treva a l’Espanya oficial per aquells que s’atrevien a pensar de manera
diferent a l’hegemonia político-religiosa aleshores establerta. No es tracta de referir-nos al recurs fàcil de la Llegenda Negra, sinó de constatar uns
fets objectius: els jueus es veieren en la conjuntura d’exiliar-se o
batejar-se, els protestants hagueren de fugir –se’ls donà temps- per salvar la
seva vida del braç secular, i ni tant sols els moriscos, tot i fer-se batejar
plegats, van convèncer els seus “padrins”
(que tampoc van quedar convençuts de la sinceritat dels jueus conversos, per
cert una cosa ben absurda pretendre aconseguir sinceritat per la força);
després arribaria el torn als nacionalistes, els liberals, els republicans, els
socialistes i un llarg etcètera.
Així veiem que el
fanatisme religiós i ideològic ha estat una constant en la vida de les
Espanyes, cosa que a alguns els ha fet pensar que la intolerància és una part
constituent del ser espanyol. La sèrie de Goya denominada Pinturas Negras vindria a expressar d’una manera tètrica els
profunds fantasmes i els horrors que es couen en la nostra història. És
l’Espanya profunda, mare i devoradora al mateix temps, com un Saturn, dels
fills que engendra. ¿O potser aquesta mare es va sentir amenaçada en el més
íntim del seu ésser per alguns dels seus fills, als quals no reconegué com a
propis, i es veié abocada a destruir-los per subsistir? ¿És la intolerància de
la mare la que provoca la reacció dels fills o és la rebel·lia dels fills la
causa de la rigidesa de la mare? Heus ací el dilema espanyol.
El cas és que, després
d’una llarga nit de falses trobades, quan una albada de tolerància s’obria per
a uns i altres, de nou l’hidra d’innombrables caps torna a ensenyar-nos un
altre dels seus temibles i amenaçadors rostres. És l’Espanya tenebrosa, la
espantar Goya, la que crèiem ja superada i relegada al passat, la que ha tornat
a fer-se present entre nosaltres, com ahir, com sempre, i ens ha despertat a
una tràgica realitat de refús i de mort. Novament es fa realitat l’estrofa de
Machado “Una de las dos Españas ha de
helarte el corazón.”
L’ESSÈNCIA DEL TERRORISME
És el terrorisme actual
la reencarnació de la vella mare intolerant i fanàtica o és el rebrot rebel que
s’aixeca contra la seva progenitora? La resposta podria ser
ambivalent...D’acord amb els procediments que usa és un viu retrat de la mare,
però per la finalitat que recerca es tracta del fill discrepant.
El mètode d’extirpar per
la força bruta tota dissidència és un fet molt espanyolista: els autos de fe,
els Tercios de Flandes, les guerres
civils...ens cal acabar amb els que vulneren o no concorden amb la nostra
identitat i hem de fer-ho, això sí, en nom d’una idea transcendent i absoluta.
Hi ha una gran
diferència entre l’idealisme i el fanatisme. Mentre el primer persegueix una
finalitat llegítima i usa uns mitjans totalment d’acord, el segon marxa desviat
de la finalitat o dels mitjans i, a voltes, de totes dues. O sigui que el
fanatisme no és res més que una aberració de l’idealisme, i del fanatisme a la
violència només hi ha un pas. I quin
matrimoni més ben avingut, el fanatisme i la violència! El fanàtic es troba més
enllà del raonament, la seva motivació no és d’ordre intel·lectual, per això
tots els intents de reduir-lo a l’àmbit del raciocini van condemnats al fracàs.
L’atmosfera que respira és d’un altre món, viu en una dimensió diferent a la de
la resta dels mortals. Per aquest fet el fanàtic no considera execrable la
violència i a voltes ni com un mal necessari, ans com el mitjà apropiat
d’aconseguir els seus propòsits.
Però el perill és que
entre el zel idealista i el fanatisme intransigent que usa la violència només
hi ha una línia de demarcació molt fina i els espanyols l’hem creuat repetidament
al llarg de la nostra història. Ara bé, aquest seria precisament el problema
d’ETA, que havent nascut com a resultat d’un zel idealista ha caigut en el
fanatisme intransigent. Si això és així, s’hauria convertit, sense
pretendre-ho, en allò mateix que odia i ETA seria avui –contradiccions i
paradoxes de la història- l’expressió exacta d’aquesta Espanya sinistre que
crèiem, equivocadament, ja morta. En altre paraules, ETA seria avui l’únic
reducte genuïnament espanyol.
Però tal volta podem
pensar que més aviat ETA és el plançó rebel contra una mare despòtica, que no
li permet expressar plenament la seva identitat. En aquest sentit seria la
continuïtat (encara que no en el mitjans que fa servir) dels antics jueus, els
protestants o els moriscos, que eren una amenaça per a la concepció unitària
d’aquell Estat nacional-catòlic que ha perdurat fins a mitjans de la segona
meitat del segle XX. Aquells fills (o fillastres?) que es van atrevir a
desafiar, de manera conscient o inconscient, el dogma intocable van ser
repudiats per la mare, i el seu futur quedà hipotecat per sempre.
Ara bé, la unitat
d’Espanya ¿és una veritat divina i eterna que està per sobre del bé i del mal i
més enllà de tota discussió? ¿Es tracte d’un ens sagrat que justifica la
fulminació dels que ho posin en entredit? Aquesta és la qüestió.
L’aparició dels primers
Estat europeus: Anglaterra, França, Espanya, té lloc entre els segles XIII i
XV, i en el cas d’Espanya aquesta creació ve forjada i construïda a base d’una
fèrria homogeneïtat, en la qual no hi ha cabuda per la diversitat; a partir
d’aquí “el que es mogui no surt a la foto”.
Les conseqüències d’aquest “Santiago i
cierra España” han estat desastroses i les ferides que s’han produït ens
han arribat fins aquí, fa ben poc temps. N’hi ha que encara sembla que no s’han
guarit, i el nacionalisme basc violent la més profunda de totes. El que passa
quan les víctimes o els seus descendents se’n revengen és que s’inverteixen els
papers: els antics botxins i/o els seus descendents passen a ser víctimes i els
que foren víctimes i/o els seus descendents es converteixen en botxins. Un
terrible cercle, d’una dinàmica sense fi.
Si el terrorisme actual
fos un rebrot, representaria el pagament d’un altre deute –l’últim?- contret
per la mare Espanya en la seva història malaurada.
EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ – UN DRET A LA VIDA
Heus ací dos drets: el
dret a l’autodeterminació i el dret a la vida. El primer pertany als pobles, el
segon és patrimoni de les persones. Però com que els pobles són formats de persones,
és necessari tenir en compte els drets de les persones perquè els drets dels
pobles neixin amb fonaments sans i segurs. En cas contrari faríem de l’Estat un
leviatan, o sigui un monstre al qual s’hi sacrifiquen els valors individuals;
el nazisme o el comunisme en serien uns clars exemples, i així qualsevol
totalitarisme.
¿Tenim els cristians una
base sobre la qual edificar un criteri fundat en quelcom més que opinions
partidistes o humanes sobre aquestes qüestions? Jo crec que la tenim, deixant a
part el Sermó de la Muntanya, que només és aplicable als cristians, trobo un
fonament racional i universal en els Deu Manaments (Èxode 20) com un codi de
convivència, vàlid per a qualsevol societat.
Allà hi ha una sèrie de
proposicions que, resumides, serien les següents:
* Un respecte a l’exercici del culte a Déu (Ex 20,3-11)
* Un respecte a la institució matrimonial i familiar (Ex
20,12-14)
* Un respecte a la vida dels altres (Ex 20,13)
* Un respecte a la propietat dels altres (Ex 20,15)
* Un respecte a l’honor dels altres (Ex 20,16)
O sigui que aquí es
protegeix els valors fonamentals que també trobem a la Declaració Universal
dels Drets Humans i sense els quals la persona queda alienada, desarrelada i
liquidada. Aquest són els principis mínims perquè sigui possible la convivència
i qualsevol Estat o govern que pretengui anorrear-los perdi automàticament la
seva legitimitat. Per ells podem catalogar certes ideologies que els neguen com
a funestos per a les persones i per a la societat. D’aquests valors n’hi ha
d’altres que se’n desprenen, com ara la inviolabilitat de la consciència, el
dret de tothom de creure i adorar Déu, el valor de la persona en si mateix,
independentment del seu status, procedència o creença. De tots ells és evident
que el dret a la vida té prioritat, ja que sense aquest no hi ha culte a Déu,
ni família, ni propietat, ni honor (tot i que aquest últim podria ser discutit,
en el sentit que el bon nom d’una persona traspassa la frontera de la vida.)
Com qualifico, doncs, el
nacionalisme i les seves aspiracions d’autodeterminació? La resposta seria la
següent: sempre que aquesta idea sigui respectuosa amb les proposicions
contingudes en els Deu Manaments, és tan legítima com pugui ser-ho qualsevol
altra; però si viola aquestes proposicions, ja sigui en els seus postulats
teòrics o pràctics, ha perdut tota legitimitat moral i, per tant, és indigna
de tenir-se en compte. Realment aquest
seria el filtre per aprovar o desaprovar no només el nacionalisme sinó tot
programa que pretengui aspirar a governar un poble.
EL RECURS A LA VIOLÈNCIA UN SÍMPTOME DE FRACÀS
El recurs a la
violència, per imposar les idees a un poble, no és res més que la constatació
d’un fracàs, el fracàs de no poder guanyar-lo per mètodes cívics. També és la
constatació del menyspreu a les idees dels altres, considerant les pròpies com
les úniques dignes d’existència. Els dominics va ser una orde creada en el seu
dia per a ser predicadors i guanyar per la paraula i la persuasió els
desencaminats de l’Església catòlica, però unes dècades més tard se li encomanà
la responsabilitat de dirigir l’infame tribunal del Sant Ofici. Com van poder
caure tan baix amb uns orígens tan prometedors? Només hi cap una resposta: el
seu total fracàs per aconseguir els resultats per mitjans pacífics i la seva
pretensió d’obtenir-los fos com fos i per qualsevol mitjà; i també la
pretensiosa creença de considerar-se els posseïdors exclusius de la veritat,
tot i que aleshores ja hi havia grups dissidents, com ara els valdesos que,
paradoxalment, estaven bastant més centrats en la veritat que l’implacable
tribunal que els perseguia. No obstant, al final la història ha fet justícia i
ha posat a cada u en el lloc que li corresponia.
Encara que puc entendre
que sota un règim opressor hi hagi qui s’aixequi amb armes per treure’s de
sobre el jou, no puc justificar ni entendre, ans condemnar sense pal·liatius,
que si hi ha canals d’expressió civilitzats com són les urnes, s’hagi de
recórrer a la violència per defensar i imposar les idees. I molt menys puc
entendre que s’assassini a uns representants elegits per decisió popular, o que
s’elimini tot aquell que no estigui d’acord amb uns certs patrons establerts.
Això desqualifica a tots els que ho fan i desacredita les seves idees.
CONCLUSIÓ
Per acabar vull fer una
crida als nacionalistes que han escollit el camí de la violència. Lluiteu per
les vostres idees! Però feu-ho d’una manera legítima, respectant el dret a la
vida i el pensament d’aquells que en discrepen. Vigileu de considerar-vos els
dipositaris de la veritat! Que no us passi que els vostres successors s’hagin
d’avergonyir de vosaltres i del vostre record! I també als no nacionalistes.
Vigileu! No sigui que blasmeu les persones o els programes i poseu en entredit allò que en si mateix és perfectament
discutible. Vigileu de no sacralitzar idees que són, després de tot, tan
humanes com les del vostre adversari! No caigueu en els mateixos errors dels
nostres avantpassats!
Wenceslao Calvo,
Pastor a Madrid, Llicenciat en teologia
I conferenciant