Argumentat
com una lluita del bé contra el mal, per Antoni
Asenjo Moreno
Aquest article neix d’una banda, des de la
perspectiva presa en les multitudinàries manifestacions, a les quals
m’adhereixo plenament, en contra de la guerra a L’Iraq i la participació
espanyola, i, de l’altre, la convulsió i la repugnància que em produeix l’ús
que s ha fet del nom de Déu.
Possiblement no serà “imparcial”, perquè em declaro
un dels que he protestar civilment i he clamat al (meu) Déu, a fi que l’Esperit
Sant convencés els governants contra la guerra i en suavitzés les pernicioses
conseqüències. La primera petició no ha estat possible (i no perquè Déu no ho
volgués, sinó perquè alguns governants han estat més durs que la roca, a l’hora
de mantenir les seves decisions), la segona es encara el meu clam i la meva
esperança.
LA POSTURA DELS DIRIGENTS
Justifica la nostra reflexió, en primer lloc, el fet
que l’Administració americana, presidida pel President Bush, i la iraquiana,
per Sadam Hussein, hagin apel·lat a Déu, l’un, i a Al·là, altre, amb més èxit
(de Moment) el primer que el segon, a fi de legitimar-ne l’atac i la defensa,
respectivament. Lamentablement no és l’únic conflicte en el qual succeeix això,
i aquesta invitació a una guerra entre religions i cultures encara no s’ha
enterrat. En segon lloc, l’impacte negatiu per a l’evangelització, la
comprensió i la cooperació entre cristians evangèlics europeus i americans, de
conseqüències imprevisibles, que ja està provocant la condició de cristià
metodista del Sr. Bush i el suport d’amplis sectors del cristianisme evangèlic
americà a la causa de la guerra. I, en
últim lloc, la postura de Karol Wojtila, actual Papa dels catòlics, assumint
una actitud inequívoca contra aquesta guerra, quan és ben coneguda la positura
radicalment diferent en la història ben recent especialment en les dictadures
d’Espanya i d’Amèrica llatina) d'aquesta església i la tolerància actual a
l’actuació de grups militars i paramilitars violents en molts conflictes
armats, que tenen la benedicció dels seus bisbes, clergues i sacerdots i son
justificats per a la legitimitat nacional dels pobles, davant dels quals no
manté una postura tan rotunda.
LA LLUITA CÒSMICA DEL BE CONTRA EL MAL
Els homes de l’antiguitat pensaven que els déus
havien vençut el “caos Inicial”. La fe
de l’Antic Testament manté que només Déu ho ha creat tot del no-res i que el
caos ha emergit després; tot i així, aquest Déu ha vençut definitivament “el
gran caos i el seu inductor, Satanàs.” El caos s'assimila al mal i el mal és
provocat pels enemics de Déu; d'aquí que tota lluita contra el caos podia ser
inspirada i fonamentada com una lluita del bé contra el mal, ben entès que el
bé era propi d’aquells que veneraven un Déu (Javhè) en contra del mal provocat
pels altres déus (babilònics, cananeus, fenicis, etc., tots ells representats
per Satanàs). L’apocalíptica va extrapolar aquesta cosmologia, i en l’Apocalipsi
del Nou Testament es perpetua aquesta “lluita còsmica del bé
contra el mal. Però en aquest llibre la lluita no és entre els exercits humans de Jesucrist i els exercits de la
bèstia, i no permet la justificació d’un nou messianisme, de ningú ni de cap
classe ,i, per descomptat, de les esglésies cristianes, que dirigeixen
l’exercit dels bons, els de Deu, ja que el Regne del Cel de Jesucrist té uns
valors contraris a la guerra.
Possiblement quan la revelació bíblica es transmetia
oralment per diferents tradicions, com a fets curts de les diverses regions,
independents unes de les altres, el recurs d’utilitzar Déu en les campanyes
militars de defensa o d’atac no passava de ser una arenga militar o un oracle
local, per a excitar les tropes. No obstant, amb la tramesa escrita dels annals
de les guerres jueves (incloses les guerres civils) amb les declaracions
profètiques que conté la Bíblia jueva, consignades i recopilades per escrit, en
les anomenades tradicions Javista, Eloista, Deuteronomista, P (sacerdotal),
s’acceptà “un cànon” i “un llibre” únic, que el cristianisme va heretar a
l'admetre “l’Antic Testament com a Paraula de Déu.
FONAMENTALISMES 1 NACIONALISMES
El fonamentalisme cristià neix d’una lectura
literalista de a Sagrada Escriptura i d’un concepte d’inspiració, en el qual no
hi cap que la progressivitat de la Revelació anul·li tot discurs superat, de
manera que l’Antic Testament té en si mateix i par separat el mateix valor que
el Nou Testament.
Anclats en l'Antic Testament ens trobem amb a
possibilitat que, des d’una lectura literalista, desprovista de la
contextualització del Nou Testament, hi hagi textos que justifiquin i inspirin
guerres i les seves corresponents massacres, en nom de Déu. No obstant, hem de
recordar allò de ”vi novell en bots vell”
i “l’apedaçar un vestit vell amb roba
sense rentar” (Mc 2,21 - 22) i també el “sabeu que es va dir... però jo us
dic” (Mt. 5, 27-28), de
Jesucrist. Determinats passatges bíblics no són una revelació del caràcter o la voluntat de Déu, i, en conseqüència, no és possible seguir donant prioritat a textos de l'Antic Testament quan entren en contradicció amb la revelació que Jesucrist fa de Déu, en el Nou Testament. Encara hi ha massa judaitzants i manipuladors que necessiten l'Antic Testament per a diluir o arraconar la radicalitat del Nou.
El Déu nacional és encara un recurs utilitzat pel
poder (és igual que sigui el poder civil, el polític o el religiós) por unir
els seus ciutadans donar-los un sentit de pertenència i marcar les diferencies. Lamentablement, raça i Déu son
conceptes que, també avui, son utilitzats des d’una perspectiva
nacionalista. Creiem que els déus fronterers, el Déu de la
pàtria, de les nacions, dels pobles
elegits, eren una cosa del passat, però encara els veiem aquí, inspirant
presidents i generals, galopant amb la tropa (millor diríem pilotant avions,
dirigint portaavions i carros de combat, i llançant amb bon pols bombes
intel·ligents.)
Encara és possible que per a certes cultures i par a
certs pensadors existeixi un déu de la guerra. Fins i tot és possible que hi
hagi cristians que pensin que, ja que Déu és immutable i que en l’Antic
Testament és un Déu dels exèrcits, és legítim seguir adorant-lo en l’estrèpit
de la batalla. Això no obstant, difícilment cap ideòleg fonamentalista trobarà
suport en el Nou Testament per a justificar cap conflicte bèl·lic. En el nom de Jesucrist no és possible pregar “al Pare de tots” a fi de legitimar l’acció violenta dels cristians.
L'ESGLÉSIA
I EL PODER POLÍTIC
Fins a l’anomenada Església Constantiniana, els cristians, congregats en centenars d'esglésies
de les diverses ciutats, creien en un Jesucrist que era el Príncep de la Pau i
que no només no tenia poders polítics sinó que els repudiava per al seu Regne,
i per aquesta raó eren pacifistes. L’Adquisició
de poder social, civil i polític, a l’època
de Constantí, va convertir els antics pastors de les esglésies en poderosos senyors,
que van fonamentar el seu
dret jeràrquic (eliminant primer els seus opositors als
càrrecs i, després fins i tot, la resta
de les esglésies, a les quals van sotmetre a una fèrria unitat), van defensar els
seus drets, van realitzar venjances i governaven amb l’espasa, pervertint,
talment com es fa ara, el missatge de l’Evangeli.
Jesucrist, en el cèlebre “Doneu al César el que és del Cèsar” fa palesa la no legitimació de
la violència, ans l’exercici de l’autoritat (sempre en clau de la justícia
delegada por Déu) de les administracions publiques. És, en tot cas, el
reconeixement de com funcionen, no de com haurien de funcionar. D’aquí parteix la seva conclusió que es vinculant
per als seus seguidors: “Doneu a Déu el
que és de Déu”, que permet la critica i proposa la superació, no tant sols
dels mòbils sinó de la manera d’exercir l’autoritat.
El
CARÀCTER REAL DE DÉU
Ja a l’Antic Testament hi ha passatges, i fins i tot llibres
sencers, com ara el de Jonàs, en els quals Déu declara expressament que és Déu
de i per a totes les nacions, i que estima la humanitat, tot i que hi hagi països
que figuren a la llista dels dolents. Déu
és amor. Jesucrist ens revela que Déu és un Pare, i en el seu impressionant “Abba, Pare” indica. amb tota contundència,
que n’és de lluny el concepte d'un Déu guerrer, protector d’uns en perjudici dels
altres.
Així mateix en la predicació del perdó incondicional,
en les meravelloses paràboles sobre la reconciliació i l’amor als enemics, en
la seva conducta integradora de la humanitat en totes les manifestacions contra
la segregació i la marginació, en el seu caràcter fraternal , que abomina tota violència
armada i el porta fins a la creu, ens indica que, tot i que cada cristià en la
seva època decideix en funció dels coneixements, dels interessos i dels espais temporals
concrets en els quals viu, la pretensió de legitimar una guerra en el nom i amb
el consentiment del Déu de Jesucrist, també en “l’avui” , no només és indegut sinó
que és il·legítim i es una ofensa, un pecat.
Aquell que hi indueix no actua com un profeta de
Jesucrist, ans com un anticrist, en el
nom de príncep del mal o Satanàs.
Antoni Asenjo Moreno
Pastor de l’Església de La Nativitat de Terrassa
Bibliografia: Hi ha magnífiques publicacions
que parlen de les guerres justes i injustes, en les quals analitzen les
diferents possibilitats ètiques sobre això (p.e. Michael Wlazer, diverses
obres, especialment Guerras justas e injustas, Ed. Paidos, 2001).